Pasen un mes, dos i cada vegada me n'adone més de la meua evolució.
Jo sols trobo la meua evolució escoltant música, és la meua única opció, ara i espero que sempre.
La marca més especial que tinc al meu cor i que tinc por que me la furten... és la dels: Polseres Vermelles.
No em perdia cap capítol. Molts dien que allò era una merda de sèrie...
Uns "calvets" amb una cadira de rodes. El pitjor és que em feien gràcia,
serien d'aquells que mai s'haurien mirat a l'espill de sa casa perquè
probablement hi permaneixia trencat.
Però bueno, no puc expresar el què senc per aquest grup en paraules,
perquè ells m'han fet somiar, riure, plorar, sentir... Hi això no té
preu. Gràcies Polseres. Gràcies per ser com sou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada