Com un imà

Ja havia acabat de dinar i com eren festes em dirigia cap a la càbila amb bici per plegar més prompte.
Vull dir... més... "prompte". Només eixir, la bici feia un soroll estrany, s'havia enganxat el caballet amb els radis de la roda i per poder arreglaro havia de doblar el caballet, i aixina ho vaig fer.
En aplegar, estaven Óscar, Núria i Cristina C. allí dinant. No m'esperava la sorpresa de que vinguera el "superdotat" (per anomenar-lo d'alguna manera).
Aquell, no és normal.
Sé que ha repetit curs, que no tampoc la seua altura és normal, però bueno, passo.
El cas és que ell és un geni en informàtica, tecnologia i matemàtiques. No sé si de les altres assignatures també, però ell ha repetit... i perquè ha volgut. Perquè diu que les notes, no compten fins batxillerat.
Em vaig quedar bocabadada quan m'ho va dir, de veritat que no m'imaginava la resposta. De veritat que no.
Punt i a part.
Cada paraula seua era un misteri, un misteriet més per a mi. A mi m'agrada aprendre, però la paraula mestre a un amic... no m'agrada, així que li diré... el "superdotat".
Els superdotats, m'atrauen.