Sense tu

No puc mirar-te. És dur mirar a una persona que vols tant i que trobes tant a faltar sense plorar.
Ja no sé que fer.
Et trobo taaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaant a faltar que el cor em batega a mil per hora quan et veig.
I ploro, ploro molt.
Jo no vull superar-ho vull que sigam, és a dir, no igual que abans sino inseparables. Començar de nou, començar de 0 i que ningú es clave dins de la nostra relació.

Com un imà

Ja havia acabat de dinar i com eren festes em dirigia cap a la càbila amb bici per plegar més prompte.
Vull dir... més... "prompte". Només eixir, la bici feia un soroll estrany, s'havia enganxat el caballet amb els radis de la roda i per poder arreglaro havia de doblar el caballet, i aixina ho vaig fer.
En aplegar, estaven Óscar, Núria i Cristina C. allí dinant. No m'esperava la sorpresa de que vinguera el "superdotat" (per anomenar-lo d'alguna manera).
Aquell, no és normal.
Sé que ha repetit curs, que no tampoc la seua altura és normal, però bueno, passo.
El cas és que ell és un geni en informàtica, tecnologia i matemàtiques. No sé si de les altres assignatures també, però ell ha repetit... i perquè ha volgut. Perquè diu que les notes, no compten fins batxillerat.
Em vaig quedar bocabadada quan m'ho va dir, de veritat que no m'imaginava la resposta. De veritat que no.
Punt i a part.
Cada paraula seua era un misteri, un misteriet més per a mi. A mi m'agrada aprendre, però la paraula mestre a un amic... no m'agrada, així que li diré... el "superdotat".
Els superdotats, m'atrauen.

21:05

Eren les 21:05, anava a agafar el meu plat i deixar-lo a la taula per poder sopar. Però, sentí una punxada al cor.

Per un moment, em vingué a la ment la imatge de Mikel Iglesias interpretant el paper de Ignasi en Polseres Vermelles.

Ho veia tot fosc, pensava que era un atac al cor perquè em feia molt mal.

Pel cervell m'estava preocupant per tot aquelles preguntes que rondaven, però la més interessant va ser:

"Per què davant ma mare?" 

Jo no volia que ella patira per mi. 

Per sort, sols va ser una punxada. Ara dono gràcies a Déu per no haver-me passat res greu.

21:50, li ho comento a ma mare tres quarts d'hora després, ella em diu:

-Jo també he sentit el mateix a l'hora de sopar.

Qui sap? Potser, sentim el mateix o és tot una coincidència?
5 minuts després, li dic el que m'ha passat al meu germà Raúl (ell viu en el seu món, té... no sé com dir-ho al·lucinacions reals (?). És rar.) 
- Allò que us ha passat és perquè a algú li ha ocorregut alguna cosa molt roïna.
Jo ja no sé que pensar. Estic en un sol mig nuvolat.

Quan una idea t'ocorre al cervell

He llegit. No. No he llegit, enrealitat. Em sentía inspirada i a la vegada obligada a llegir.

No parava de pensar en el nou capítol que anava a escriure aquesta nit, m'havia vingut la idea en tres segons i era tan emocionant que no llegia el llibre que fins feia tres segons... em feia somiar.

Seguía les lletres i les frases, però jo... jo no llegía. Quan vaig acabar de "llegir" més de 50 pàgines, em vaig aturar.

No aguantava més, necessitaba escoltar música i dibuixar algo, per poder posar-me a estudiar a la nit.

No, estudiar no per a l'institut. A estudiar el meu cervell, no sé com explicar-ho. Quan estudio el meu cervell, m'inspiro, em venen expressions que m'invento emocionants i començo a escriure capítols. Uns grans capítols. Tan grans que fins jo, tinc curiositat de saber com continua.

Dret a la igualtat, el té tothom

Em dóna igual que les meues 12 perles de l'any 2013 siguen blanques o negres, morenes o rubies, pateixen alguna malaltia, siguen gays, lesbianes o bisexuals...

Sols demano que siguen perles.

La vida són quatre dies

De vegades pense que perc molt el temps.

Per això, a partir d'ara vaig a agafar com a exemple a la meua imatge a Albert Espinosa.

A partir del 2013, aniré en busca de les 12 perles.

Ara, al 2012, acabaré el llibre que estic escrivint i decidiré quin títol posar-li per enviar-lo a alguna editorial. Intentaré traure el millor de mi al món de la música, amb el violí, piano i guitarra.

Un principi que no té final

Pasen un mes, dos i cada vegada me n'adone més de la meua evolució.

Jo sols trobo la meua evolució escoltant música, és la meua única opció, ara i espero que sempre.

La marca més especial que tinc al meu cor i que tinc por que me la furten... és la dels: Polseres Vermelles.

No em perdia cap capítol. Molts dien que allò era una merda de sèrie... Uns "calvets" amb una cadira de rodes. El pitjor és que em feien gràcia, serien d'aquells que mai s'haurien mirat a l'espill de sa casa perquè probablement hi permaneixia trencat.

Però bueno, no puc expresar el què senc per aquest grup en paraules, perquè ells m'han fet somiar, riure, plorar, sentir... Hi això no té preu. Gràcies Polseres. Gràcies per ser com sou.